Dimarts
vaig tenir oportunitat de passar les darreres proves de les Escales
Mc Carthy1 .
Ja havia tingut altres ocasions de presenciar la psicopedagoga
efectuant el passi a d'altres nens. Però, aquest cop prenia jo
l'alternativa i, per tant, me les vaig haver de preparar prèviament.
Eren poquetes proves però, no era qüestió de no seguir de forma
acurada les indicacions que les Escales Mc Carthy recullen per a cada
una de les proves. Si es contemplen varis intents, com s'han
d'encarar els intents, si s'ha de fer en un temps determinat,... En
tot cas, me les vaig treballar prèviament per elaborar-me una imatge
mental dels procediments a prendre en consideració per tal de, en el
moment de passar la prova, no patir lapsus d'endarreriment per haver
de passar una estona refrescant la informació.
Les
Escales Mc Carthy són a més una boníssima eina per exposar-s'hi
per primer cop a aquest tipus de protocols, doncs tant les proves com
el material que les acompanyen tenen un caire lúdic que afavoreix
que ràpidament el nen es desfaci de la seriositat i la por generada
per la situació diferent de la seva rutina i les intercanviï per un
somriure. Perquè pràcticament, juguem!
Ja
altres companys han parlat en els seus respectius blogs sobre proves
psicomètriques vàries. No abundaré més doncs tot és informació
proporcionada de forma molt acurada. Però, sí em cal recomanar als
companys que, en la mida que puguin, participin i assumeixin la
responsabilitat de dur a terme alguna part de les proves, doncs la
perspectiva que s'adquireix és una de ben diferent a la que
prèviament, i a través de que llegim en els llibres o en webs
especialitzats.
A
més, vaig tenir l'oportunitat d'observar l'assignació de valors i
els recomptes i, finalment, participar en les conclusions que els
resultats finals desvetllaven i, de valorar la informació tant
important que romania darrere d'aquelles petites proves. I encara
vaig poder valorar més el fet de poder comptar amb temps per dedicar
aquestes proves. Doncs es desvetllà informació molt interessant i
clau a prendre en consideració en el disseny del treball de reforç
posterior.
En
el cas concret que treballàvem en aquell moment, vàrem poder
observar que tot i presentar uns resultats bastant homogenis, mirats
de prop, es podia deduir que totes les activitats en què s'hi
trobava implicada la memòria de treball trobaven serioses
dificultats per eixir amb èxit. Observant a l'hora que, la
correspondència que les Escales Mc Carthy establien en termes d'edat
mental, mostraven un conglomerat d'aquelles activitats que havien
estat resoltes amb una edat mental de 61/2 anys amb d'altres, sovint
les vinculades a la memòria de treball, amb una correspondència
d'edat de 3, 31/2 anys.
Tot
plegat em va fer pensar que la informació tan acurada que aquesta
mena de proves podia proporcionar no s'havia de concentrar tant a
encasellar l'alumne sota d'una etiqueta concreta sinó per, en la
mida del possible, dissenyar les activitats de reforç ajustades a
les seves necessitats que el situïn en el seu grup de referència
amb una boníssima experiència d'aprenentatge.
Què
en penseu?
1Andreu
Barrachina, Ll. (coord.) (2011) Diagnòstic en educació. Barcelona:
UOC
Jo penso que encasellar a l’alumne sota una etiqueta va bé per saber de quina manera el podem ajudar. De fet fins que un nen no està diagnosticat no sempre se’l tracta com se’l deuria tractar. Serveix per justificar els seu comportament i que els professors no es facin idees equivocades d’aquest. Crec que malauradament no tractem igual a dos nens que tenen característiques similars però un que està diagnosticat i l’altre es desconeix el que li passa.
ResponEliminaPot ser tens raó! D'alguna manera jo també sento això que comentes de què "no tractem igual un nen diagnosticat d'un que no ho està"
ResponEliminaJo però, no estic en contra de les etiquetes si la finalitat és que serveixin per treballar de forma reforçada en el que aquestes amaguen. Estic en contra però de què aquesta etiqueta surti de l'àmbit professional en què ha estat creada i, comenci a ser utilitzada de forma indiscriminada i amb la finalitat de limitar, encasellar i menystenir una persona i el seu desenvolupament. És per això que lloo la informació que els qüestionaris ens poden proporcionar doncs, de forma directa i sense ambages es poden crear les eines que serveixin per reforçar, redreçar, reconduir,... I, finalment, situar el nen al bell mig d'una bona experiència d'aprenentatge. No et sembla?