divendres, 25 d’octubre del 2013

Sobre l'experiència de la Lectura

La visió celestial de la que parlava en una entrada anterior està relacionada amb la lectura i, el foment que es fa d'aquesta a l'escola de primària en què desenvolupo les meves pràctiques.

En més d'una ocasió, en les diferents llars d'acollida que havia treballat, havia proposat la possibilitat que els menors més grans poguessin assistir els més petits en les seves lectures, ni que fos durant mitja hora cada dia o en un interval de temps regular... 
Em semblava una manera interessant d'afavorir un entrenament del procediment lector que no únicament afavoria els petits sinó, a més, als adolescents als que, tot i no tenir absolutament assolit aquest procediment, participaven de l'experiència com a “experts”, sota la supervisió acurada d'un educador. Però em semblava una possible motivació afegida per als adolescents que, a més, els podia proporcionar l'incentiu per un treball d'autosuperació. A més de participar de forma productiva en la llar.
Creia tant en aquesta proposta que més d'un cop havia arribat a redactar el projecte que ho havia de possibilitar. Malauradament, la proposta no va trobar mai les oïdes adequades. Però això no és indicador de “mala idea”.

La prova de què no deu ser tan mala idea la vaig veure el darrer dia de pràctiques en què vaig poder observar en diferents racons de l'escola, parelles formades de nens de cicle superior llegint al costat de nens de cicle inicial i mitjà. Em va agradar moltíssim! I, em va alegrar!

Abans d'iniciar l'aprenentatge de la lectura, els alumnes i les alumnes tenen a l'abast una notable competència lingüística” 1(Rueda et al., 2000)

I, en l'etapa alfabètica hem d'aprendre a relacionar el so amb la grafia. El que s'anomena via fonològica. Però, no es tracta únicament d'adquirir unes regles, sinó que necessitem automatitzar-les per tal d'operar amb precisió, rapidesa i sense esforç.

Arribats a l'etapa ortogràfica, reconeixem les paraules de forma immediata, el que anomenem, via lèxica. Però per arribar a aquesta etapa, ha calgut llegir molt i molt, entrenar molt el procediment. I, a tothom ens ha calgut algú al costat que ens ha corregit quan ho hem necessitat o, simplement per escoltar-nos.

Són moltes les accions que es duen a terme en aquesta escola que em fan pensar que es prenen de forma molt professional la seva feina. I, penso que pel que fa als mètodes per afavorir entre els seus alumnes l'adquisició del procediment de lectura, s'explicita molta dedicació. Més d'un cop hem vist en les reunions de CAD el resultat de processos laboriosos d'avaluació, a través de les proves Galí i l'ACL2, amb les que poden dur un seguiment real dels avenços de l'alumne o, en l'obtenció dels indicadors a partir dels quals actuar per millorar.

No hay tal vez días de nuestra infancia que hayamos vivido con tanta plenitud como los que creímos dejar sin vivirlos, los que pasamos con un libro preferido. Todo lo que, al parecer a los demás les llenaba, y que nosotros descartábamos como un obstáculo vulgar a un placer divino: el juego para el que un amigo venía buscarnos en el pasaje más interesante, la abeja o el rayo de sol molestos que nos obligaban a levantar los ojos de la página o a cambiar de lugar, las provisiones para la merienda que nos habían hecho llevar y que dejábamos a nuestro lado sobre el banco, sin tocarlas, mientras, sobre nuestra cabeza, el sol disminuía su fuerza en el cielo azul, la cena para la que era preciso regresar y durante la que sólo pensábamos en subir y terminar, en seguida, el capítulo interrumpido, todo eso, de lo que la lectura hubiera debido impedirnos percibir algo más que la inoportunidad, grababa por lo contrario en nosotros un recuerdo tan dulce (tanto más valioso para nuestro actual juicio que lo que leíamos entonces con tanto amor) que, si todavía hoy hojeamos a veces esos libros de antaño, ya sólo es como los únicos calendarios que hayamos guardado de los días que se fueron, y con la esperanza de ver reflejadas en sus páginas las moradas y los estanques que ya no existen.”3

Perquè, per poder gaudir de l'experiència de la lectura, tal com ens descriu Proust, abans hem de recórrer un llarg camí ple de tortuositats i d'esforços dedicats. Aquells que caracteritzen l'adquisició de qualsevol procediment. Però, en companyia, són més fàcils de portar. No us sembla?


1Rueda Sánchez, M.I., Sánchez Miguel, E. Les dificultats d'aprenentatge de la lectura i l'escriptura En Sanchez Miguel, E. (Coord.) (2000) Dificultats d'aprenentatge i intervenció psicopedagògica. Barcelona:UOC
2Català, G., Català, M., Molina, E., Monclús, R. (1996) Avaluació de la comprensió lectora Vol.II. Proves ACL. Cicle mitjà i superior de primària Edició 2004 Barcelona: Editorial Graó
3Proust, M. () Sobre la lectura. Edicion 2011 Barcelona: Olañeta Editor

Per si de cas...!


Arrel de la demanda formulada per una mestra en què explicita la seva preocupació respecte d'un alumne al que en diferents ocasions ha observat com en la realització d'exercicis sobre la correspondència entre sons i les seves grafies, apareixen en les seves produccions grafies inverses. Quelcom que la porta a veure necessària una valoració per tal de, si cal, ajustar la seva programació a possibles necessitats específiques, si n'hi hagués.
En la concreció de la demanda, i, justament per aquestes suposades mancances lectoescriptores unides a una limitada expressió oral observada, s'acorda iniciar el procés de valoració passant el test de Matrius Progressives de Raven1. Un test que valora la capacitat de raonament, dels més coneguts i emprats que estudien el factor G.
Es demana l'alumne que identifiqui l'element que falta per completar el patró o imatge. Es disposa de 45 minuts per resoldre les 60 imatges que el conformen i, en finalitzar la identificació, seguint les indicacions i barems que es proporcionen adjunt al material del test, obtens un coeficient intel·lectual en base als valors estadístics assignats a l'edat. Per aquesta raó és tan important escriure l'edat del que fa el test.

test de Raven
Exemple d'imatge

L'alumne triga al voltant de 10 minuts en realitzar la identificació i selecció dels elements que segons el seu criteri completen el total de models, en una activitat que sembla que el diverteix força. Per tant, es destina una estona al repàs espontani del seu quotidià mentre es prepara la següent prova consistent en el reconeixement i la producció que fa l'alumne dels sons i les corresponents grafies amb les que habitualment treballa.

Comprovant que realitza la tasca de forma prou correcta per a la seva edat. I que els resultats del text el situen en la franja de normalitat. Donem per conclosa la valoració.

Errades com “inventar-se una paraula, ometre, confondre, invertir algun so o lletra.. no causarien cap mena de sorpresa si sabéssim que és tracta de nens de 6 o 7 anys, però sí quan s'està parlant d'alumnes de nou, deu o més anys, que cometen aquestes errades de manera regular”2 (Rueda et al, 2000)




1Barrachina, LL.A (coord.) (2011) Diagnòstic en educació. Barcelona: UOC

2Rueda Sánchez, M.I., Sánchez Miquel, E. S. Les dificultats d'aprenentatge de la lectura i l'escriptura, En Sanchez Miguel, E. (coord.) (2000) Dificultats d'aprenentatge i intervenció psicopedagògica. Barcelona: UOC

dijous, 24 d’octubre del 2013

Bones i no tan bones notícies!!!



"Gadamer dice...la experiencia no puede ahorrársela nadie, es decir, 
que nadie puede aprender de la experiencia de otro a menos que
 esa experiencia sea de algún modo revivida" (Larrosa,1996)


Dimarts, l'activitat va ser ben diferent i, sobretot atapeïda de noves i velles experiències.
Una mica de posada en comú per tal de concretar les meves pràctiques en l'escola de primària, una mica de valoració d'un alumne com a resultat d'una demanda del seu mestre i, la reunió de la Comissió d'atenció a la diversitat! I, entre mig una visió celestial!!!

En la conversa amb la meva tutora van posar en comú els elements amb què comptàvem per dur a terme la planificació que havíem previst al final de semestre passat. 

Diverses circumstàncies adverses havien propiciat que comencés més tard, amb la qual cosa no es podia comptar ni amb el temps planificat ni amb els casos. Calia, doncs, una redefinició de la planificació inicial, ajustada al moment actual i a les circumstàncies contextuals que se'ns presentaven. 

Però la possible solució no em va desagradar ja que es planteja treballar els diferents moments d'actuació del psicopedagog a través del seu treball en diferents casos. No podré seguir tot el procés des de la demanda i/o detecció al diagnòstic, passant per la planificació, la implementació i l'avaluació de resultats amb la previsió de possibles reconduccions del pla, en un únic subjecte que era un dels objectius que més m'interessava però, penso que podré adquirir experiència treballant en els diferents moments, encara que de forma fragmentada, a través de diferents casos.

Ara toca concretar els casos sobre els que podré treballar les diferents fases.

Un entrebanc se'ns presenta, en tant que no podré fer seguiment dels casos en què d'una forma o altra, havia intervingut i treballat durant el primer pràcticum, entre altres coses perquè no formen part dels actuals casos en seguiment a l'EAP.

El cas més significatiu per a mi va ser el del nen al que li vam fer una observació en context que va donar lloc a l'elaboració d'una economia de fitxes. Acabades les meves pràctiques, no es va poder fer el seguiment de l'evolució de les conductes del nen que es pretenia extingir. I, en aquest nou curs la seva nova  professora ha decidit, de moment, no donar-li continuïtat a la tècnica mentre no tingui raons de pes. Així, per les raons que sigui, de tipus maduratiu o perquè la estratègia plantejada va donar el seus fruits..., com a mínim, podem dir que en aquests moments aquest nen no mostra les conductes que en el seu moment van donar lloc a la seva valoració i confecció de l'economia de fitxes.


Sense deixar d'alegrar-me per una possible bona evolució del cas, no negaré que he invertit temps tot pensant en la necessitat d'efectuar un seguiment i valoració en diferents moments, per tal de veure el desenvolupament i, la possible evolució de l'economia de fitxes inicial, incorporant graus de dificultat (encadenament de seqüències conductuals,...). Quelcom que espero podré planificar i implementar en una futura actuació.

Crisis, what's crisis...!


Dilluns passat vaig assistir a la meva primera reunió de la Comissió d'Atenció a la Diversitat d'un centre d'ensenyament secundari.

Integrada pels Tutors de cada curs, professionals de l'Equip d'assessorament Psicopedagògic (EAP), professor d'orientació educativa i el coordinador d'etapa. En l'escola d'educació primària comptàvem a més amb la presència continuada del Director del centre, el coordinador pedagògic i al professional de la USEE.

L'estructura procedimental de la reunió va ser semblant a aquelles que ens havíem acostumat a observar al llarg del pràcticum 1, en una escola de primària. Aprovació de l'acta de la reunió anterior, l'explicitació de les estratègies que fins al moment fan servir els docents per ajustar la programació a les necessitats específiques del grup-classe i, atendre la diversitat a l'aula (l'adaptació de materials i la reubicació de l'alumnat a l'espai aula en funció de les seves necessitats, són les formes més utilitzades), el seguiment dels alumnes amb necessitats educatives especials i la proposta de plan individualitzats si cal, ...


La manca de recursos es fa palesa al llarg del desenvolupament de la reunió. Els efectes de la crisi no únicament evidencien la presència d'alumnes sense el material necessari per dur endavant el curs en un marc de normalitat si no a més, l'explicitació d'un nombre considerable d'alumnes la manifestació conductual dels quals posen de manifest la necessitat d'un reforç per tal de dificultar el seu despenja'ment' del sistema. Alguns d'ells tot just acabats d'arribar a l'etapa.

dimecres, 23 d’octubre del 2013

“únicament sobreviu el més fort”?

Quan els recursos disponibles t'obliguen a descartar un professional de l'educació, a qui triar? Sí, quina és la decisió més encertada? Prescindir d'un docent o prescindir del psicopedagog? Quina comporta conseqüències més destrosses? O, quin dels dos professionals pot comportar el camí cap a un llum esperançador al final del túnel?

L'inici de la segona part de les meves pràctiques ha topat davant d'una situació diabòlica que m'ha generat tota una reflexió, doncs els efectes de la crisi s'han fet evidents de forma cruel en el meu quotidià.

Com sabeu, les meves pràctiques es troben centrades en una escola de primària ubicada en un petit poble. Però, aquest any a més tinc l'oportunitat d'assistir a les Comissions d'Atenció a la Diversitat de l'institut. Per tant, tot i que puguem pensar que “les comparacions són odioses”, depèn de com, puc treure un bon profit d'aquesta experiència novedosa.

Hom hem patit l'adolescència com una etapa més o menys tempestuosa en què conformem la nostra personalitat. Cardús s'hi adreça com “l'edat sense perfil” i, per tant, “una realitat desordenada, sense classificar”1 (Cardús, 2000) En tot cas, convindrem en pensar que és un moment dur en què cal bregar amb molts reptes, entre ells cap a on dirigir la meva persona, a quina activitat voldria dedicar la meva vida? Continuo estudiant?

Com he dit en més d'una ocasió al llarg del meu pràcticum I, tinc la intuïció què les necessitats educatives especials en comunitats petites com és l'escola d'un poble, com diluïdes, tenen una presència menor i per tant, assumible pel microsistema.

Però, desaparegudes les aules d'acollida dels nouvinguts i els recursos de caràcter pecuniari que afavorien una certa estructura estable de reforç per atendre de forma mínimament adequada les necessitats educatives especials, resta obert un camp massa ample a la creativitat, tan ample que fa por. I ja sabem cap on ens pot portar la por!

Resulta que l'atenció a la diversitat costa diners i, per tant, s'han anat eliminant totes aquelles mesures interposades amb la finalitat de cercar l'equitat que “... tot i que no sigui una condició suficient, resulta imprescindible per assolir un ensenyament de qualitat per a tothom.”2

I, sí, davant de la disjuntiva, aquest centre d'educació secundària ha decidit prescindir de part de la jornada laboral del psicopedagog. L'eina que el permetria lluitar contra la desigualtat ha quedat coixa. Però, davant d'un 29% de fracàs escolar3 i, davant un mercat laboral desaparegut en combat, què podem fer amb el nostre jovent, si no és ajudar-lo a romandre el major temps possible en el circuït normalitzat de formació per tal d'afavorir que surti el més preparat possible per enfrontar amb dignitat el seu futur professional com a membre actiu i participatiu de la societat en el sí de la qual es troba immers? 

I, mancant el psicopedagog, els docents assumiran el rol necessari però vacant? Estarien professionalment capacitats per assumir-ho? O, simplement, entrem en una nova dimensió anomenada: “únicament sobreviu el més fort”?


1Cardús, S. (2000) ”El desconcert de l'educació. Les claus per entendre el paper de la família, l'escola, els valors, els adolescents, la televisió... i la inseguretat del futur” Barcelona: La Campana
2Echeita Sarrionandia, G. L'atenció a la diversitat en l'ensenyament En Echeita Sarrionandia, G. (Coord.) (2000)Educació Especial Barcelona:UOC