“únicament sobreviu el més fort”?

Quan els recursos disponibles t'obliguen a descartar un professional de l'educació, a qui triar? Sí, quina és la decisió més encertada? Prescindir d'un docent o prescindir del psicopedagog? Quina comporta conseqüències més destrosses? O, quin dels dos professionals pot comportar el camí cap a un llum esperançador al final del túnel?

L'inici de la segona part de les meves pràctiques ha topat davant d'una situació diabòlica que m'ha generat tota una reflexió, doncs els efectes de la crisi s'han fet evidents de forma cruel en el meu quotidià.

Com sabeu, les meves pràctiques es troben centrades en una escola de primària ubicada en un petit poble. Però, aquest any a més tinc l'oportunitat d'assistir a les Comissions d'Atenció a la Diversitat de l'institut. Per tant, tot i que puguem pensar que “les comparacions són odioses”, depèn de com, puc treure un bon profit d'aquesta experiència novedosa.

Hom hem patit l'adolescència com una etapa més o menys tempestuosa en què conformem la nostra personalitat. Cardús s'hi adreça com “l'edat sense perfil” i, per tant, “una realitat desordenada, sense classificar”¹ (Cardús, 2000) En tot cas, convindrem en pensar que és un moment dur en què cal bregar amb molts reptes, entre ells cap a on dirigir la meva persona, a quina activitat voldria dedicar la meva vida? Continuo estudiant?

Com he dit en més d'una ocasió al llarg del meu pràcticum I, tinc la intuïció què les necessitats educatives especials en comunitats petites com és l'escola d'un poble, com diluïdes, tenen una presència menor i per tant, assumible pel microsistema.

Però, desaparegudes les aules d'acollida dels nouvinguts i els recursos de caràcter pecuniari que afavorien una certa estructura estable de reforç per atendre de forma mínimament adequada les necessitats educatives especials, resta obert un camp massa ample a la creativitat, tan ample que fa por. I ja sabem cap on ens pot portar la por!

Resulta que l'atenció a la diversitat costa diners i, per tant, s'han anat eliminant totes aquelles mesures interposades amb la finalitat de cercar l'equitat que “... tot i que no sigui una condició suficient, resulta imprescindible per assolir un ensenyament de qualitat per a tothom.”²

I, sí, davant de la disjuntiva, aquest centre d'educació secundària ha decidit prescindir de part de la jornada laboral del psicopedagog. L'eina que el permetria lluitar contra la desigualtat ha quedat coixa. Però, davant d'un 29% de fracàs escolar³ i, davant un mercat laboral desaparegut en combat, què podem fer amb el nostre jovent, si no és ajudar-lo a romandre el major temps possible en el circuït normalitzat de formació per tal d'afavorir que surti el més preparat possible per enfrontar amb dignitat el seu futur professional com a membre actiu i participatiu de la societat en el sí de la qual es troba immers? 

I, mancant el psicopedagog, els docents assumiran el rol necessari però vacant? Estarien professionalment capacitats per assumir-ho? O, simplement, entrem en una nova dimensió anomenada: “únicament sobreviu el més fort”?

1Cardús, S. (2000) ”El desconcert de l'educació. Les claus per entendre el paper de la família, l'escola, els valors, els adolescents, la televisió... i la inseguretat del futur” Barcelona: La Campana

2Echeita Sarrionandia, G. L'atenció a la diversitat en l'ensenyament En Echeita Sarrionandia, G. (Coord.) (2000)Educació Especial Barcelona:UOC

3http://www.salesians.cat/sites/default/files/documents/InformeFracasEscolarFEDAIA.pdf (consulta de 23.10.2013)